No crec que siga una exageració afirmar que les traduccions al català estan vivint una època daurada, tant per la qualitat de moltes de les que es publiquen com per la diversitat de les obres traduïdes. Aquesta diversitat abraça clàssics de la literatura universal de totes les èpoques i també obres actuals, que podem llegir en català al cap de poc d’haver aparegut en la llengua original. Fins i tot n’hi ha que no s’han traduït encara a algunes de les principals llengües europees. És el cas d’A passes cegues per la terra, de Leib Ròkhman, publicada per Club Editor en traducció de l’ídix de Joan Ferrarons. Aquesta novel·la només s’ha traduït a l’hebreu i al francès. I ara al català.
Leib Ròkhman va nàixer el 1918 a la ciutat de Novominsk (Mińsk Mazowiecki en polonès), a uns quaranta quilòmetres de Varsòvia. Va estudiar en una acadèmia talmúdica, on també s’ensenyaven assignatures seculars. Després de la invasió alemanya, el 1941, va ser reclòs al gueto de Novominsk amb més de cinc mil jueus. L’agost del 1942, abans que les SS liquidassen el gueto, Ròkhman es va escapar del camp de treball on havia estat assignat i va aconseguir fugir amb la seua dona, dos cunyats i dos companys més. El grup va passar dos anys amagat a casa d’una pagesa polonesa. L’any 1946, acabada la guerra, va ser ferit durant el pogrom de Kelts i el projecte de reprendre una vida jueva a Polònia va quedar truncat. Va recórrer diversos països europeus fins que el 1950 es va establir a Jerusalem, on va col·laborar en emissions radiofòniques en ídix i en diverses publicacions periòdiques en aquesta llengua. L’any 1949 va publicar una novel·la (I viuràs en la teua sang), escrita com un dietari, sobre el període que va passar reclòs després d’evadir-se del gueto, i el 1968, A passes cegues per la terra. Leib Ròkhman va morir a Jerusalem el 1978.
A passes cegues per la terra no és una novel·la, una més, sobre els camps de concentració ni sobre el procés d’extermini sistemàtic dels jueus, sinó sobre una experiència sobre la qual s’ha escrit poc: la dels supervivents de la Devastació al final de la segona guerra mundial, durant aquest període de transició, confús, quan el món encara no havia recuperat el seu pols. (Joan Ferrarons fa servir sempre en la seua traducció el terme Devastació en lloc d’Holocaust o Xoà. En el postfaci que ha redactat per a aquesta edició, explica que Devastació és el nom amb què les víctimes jueves de parla ídix van anomenar espontàniament l’extermini. La idea d’holocaust o sacrifici era aliena al sentiment popular.) A l’endemà de la Devastació, els supervivents havien d’enfrontar-se amb el trauma de la pèrdua de les seues famílies, la inseguretat física, la desaparició de la forma de vida i de les institucions jueves, les penúries de la postguerra i la impossibilitat de recuperar les propietats que els havien estat robades. Cadascun dels supervivents «estava sol en aquella hora foscant. Cadascun avançava per la llunyania amb passes solitàries», «a passes cegues per la terra.»